Una vegada
realitzat el nostre projecte, el Banc del
Temps, només queda reflexionar envers a ell...
Puc dir que al
principi veia una mica estrany realitzar un projecte d’aquestes característiques,
no sabia com podia estar enfocat ni com fluirien les sessions, així que m’he
donat una gran sorpresa!
Considero que tot
el grup classe s’ha implicat molt per poder dur endavant el projecte, tant quan
tocava impartir-lo com quan havíem de fer d’alumnes una altra vegada. L’èxit d’aquesta
participació, penso que pot ser la motivació, ja que des de primera hora na
Carmen, professora d’aquesta assignatura, ens ha donat suport i ha sentit
curiositat pel que realment ens interessava a nosaltres, ha escoltat totes les
nostres propostes i problemes al llarg del curs.
Aquesta assignatura,
crec que ha servit de desconnexió amb el món, hem estat concentrats i
interessats en el que estàvem fent a cada una de les sessions i ens hem aïllat.
Hem gaudit amb el que fèiem a cada moment i hem creat com una espècie de globus
en el que només donava cabuda al present, en aquells moments no importava que ocorria
fora o quina cosa ens venia després, sinó que hem set participes dels nostres
aprenentatges.
Penso que amb
aquest petit recorregut que hem fet, ens ha servit per adonar-nos de la
importància que té sentir-nos escoltats. Personalment, mai havia tingut la
sensació, o tal volta no me’n record, de sentir-me així, de sentir que les
meves opinions tenien valor... crec que ha set una de les poques vegades que
algú ha fet treure el millor de mi mateixa. I pensar que els continguts que
estàvem donant eren els que a nosaltres ens interessava i, el que vertaderament
volíem aprendre, per a tenir diferents recursos educatius a l’hora de fer feina;
m’ha donat més ganes d’implicar-me en aquesta matèria i d’interioritzar tot el
que hem fet al llarg de les sessions.
Tanmateix, si jo
que ja som gran, he pogut sentir de la manera que m’han escoltat i com han
aplicat les meves demandes dins el procés educatiu, què no podria sentir un
nen?, quines coses aprendria?, si els nens el que volen quan són petits és
atenció, aprendre i descobrir tot allò que els envolta!
Com a futura mestra
crec que sentiria una satisfacció immensa al veure com els meus alumnes tenen inquietuds
i ganes d’aprendre i, que jo som la que pot fomentar aquesta voluntat per aprendre
o, pel contrari... matar-la... tal i com ocorre moltes vegades, que veiem nens tristos,
sense ganes de descobrir el món i completament aïllats en si mateixos.
Aquesta
assignatura, m’ha fet reflexionar, ha fet que vegi el mode d’educar d’una altra
manera. Pot ser, a altres assignatures com són Estratègies d’Intervenció i Psicologia
de l’educació, m’hagin donat les bases teòriques per a que peguera conèixer
aquestes estratègies i maneres de fer, pot ser, que abans considerés que aquesta
manera d’ensenyar era molt apropiada, per als infants, però no ha set fins ara,
que li he donat la importància que te. Ara que he viscut en primera persona les
dues maneres d’aprendre, he vist clarament que és la millor manera d’ensenyar! El
que sento ara mateix, crec que no es pot descriure amb paraules...
Sempre m’he considerat
una persona oberta a les maneres de fer i mai m’ha agradat la manera de
treballar per fitxes, o impartir classes més tancades i tradicionals. Amb el
que vaig a dir no vull justificar a les persones que ho fan, però crec que ara conec
el motiu pel qual alguns mestres no volen canviar la seva metodologia a l’hora
d’ensenyar...just ara he comprés que pot ser, que la seva actitud de reticència
a les noves maneres de fer, vengui determinada per les seves vivències, ja que
a la seva època no va haver ningú que tractés de donar-li un canvi a l’educació
i, mostrar-los de quina manera aprèn de veritat les persones, siguin infants o
adults.
Tanmateix, tinc clar
que el que de veritat necessiten els infants és atenció i un guia que els mostri
el camí cap a l’aprenentatge i la construcció del seu “jo”. Un nen necessita expressar-se,
necessita jugar, experimentar i sobretot compartir i socialitzar-se, un nen
necessita viure i no que li privin. Per tant, si sabem això, perquè no ho
proporcionem?, perquè tornem sempre endarrere?
Dit això, considero
que un nen que viu, aprèn i un nen que aprèn és feliç, ja que cobreix totes les
seves necessitats. Quina millor manera pot haver d’ensenyar i d’avaluar que
viure? Si un mestre veu que els seus alumnes tenen inquietuds i aprenen, què
necessitat hi ha d’establir unes pautes d’avaluació, si veiem com en el dia a
dia assoleixen tots els continguts del currículum?
Per tant, hem de
valorar el que tenim al nostre abast i desenvolupar al màxim totes les
capacitats individuals i característiques de cadascú, no hem de cercar el que
no tenim, sinó aprofitar tots els recursos que posseïm. Just tot el que hem fet
a aquesta assignatura.
I com a cloenda d’aquesta
entrada, vol mencionar que cursar aquesta assignatura ha set tota una experiència
digna de recordar, són d’aquelles petites coses que sempre contaré i recordaré amb
molt d’entusiasme.
